Como hem pogut veure, Francisco García Orús va ser el vencedor del mateix. García Orús, havia nascut a Barcelona, ​​el 28 de setembre de 1930. Va començar a jugar als escacs als 17 anys. Aquest mateix any del torneig havia quedat campió del Club Escacs Espanyol, un dels clubs catalans més llorejats de l'època. En 1953 va ser campió de Barcelona de partides ràpides. I amb posterioritat a aquests tornejos va quedar subcampió d'Espanya. Va ser seleccionat per formar part de l'equip de Barcelona en el matx Barcelona-Madrid-Lisboa. Va defensar a Espanya en nombroses ocasions. Va conquistar diferents trofeus, entre ells el Trofeu Dr.Puig i Puig, el Trofeu Fundador Domecq i el Trofeu Dr. Bofill i Pitchot, trofeus tots ells molt apreciats a Catalunya. García Orús va ser un jugador molt sòlid, capaç d'entaular amb el gran Gligoric. Segons els entesos, deien que tenia un punt flac: jugar amb negres contra 1.e4, però que amb el temps va saber sobreviure a aquest contratemps. Home d'una correcció modèlica i exemplar. Impertorbable tant en la victòria com en la derrota. Àngel Ribera, Miquel Albareda i Juan Sola eren jugadors d'una qualitat contrastada. I de Matías de Llorens, gairebé ho hem dit tot al principi. Afegirem que era la cordialitat personificada. Home simpàtic, desprès i amic de tots els que l'envoltaven. Va ser el motor d'aquest torneig ... i també dels següents. I amb el seu joc tàctic era capaç de fer saltar la sorpresa en qualsevol partida. I hi va haver sorpreses, com no. Només començar, Albareda va cedir el punt a García Orús. Més endavant Matías de Llorens vencia a Àngel Ribera, en una partida que el jurat va qualificar com la millor del torneig. Sense oblidar que el local Llorenç Canut va vèncer al propi Matías de Llorens.

Aquí, poc abans de la presentació del Torneig, amb bastants familiars. El tercer per l'esquerra és Ángel Ribera, darrera la seva dona i la d'Albareda, que treu el cap per sobre d'elles. Al fons, de front, Matias de Llorens. A la seva dreta Juan Sola i a la seva esquerra Joan Barnola.

Així durant set dies els jugadors van disputar la seva supremacia. A la nit es completava la jornada amb una sessió de simultànies i al mateix temps es projectaven documentals al Cinema del Casal Catòlic. Aquests actes van despertar la simpatia del poble que d'una manera insospitada es va llançar al carrer sorprenent als propis jugadors i organitzadors. Igualment la premsa va cobrir àmpliament la informació. Finalment la victòria va ser per al jove Francisco García Orús, sumant un total de 5 punts i que des del començament va donar mostres d'una gran seguretat i voluntat de vèncer. Matías de Llorens va obtenir el Premi de Bellesa en la seva partida contra Àngel Ribera en una bona mostra del seu estil agressiu i combinatiu, tal com ja havíem dit abans. Diàriament, després de cada ronda, apareixien els butlletins amb tots els resultats i anècdotes. Aquests eren realitzats, de forma gratuïta, per l'impressor de La Pobla i comarca, Àngel Armenteras. Un treball ardu i laboriós que donava categoria al torneig ... i que els jugadors valoraven. Un col·laborador més dels tants que hi va haver. A les 22 simultànies que van realitzar cadascun dels cinc mestres barcelonins, va destacar Juan Sola, el formidable jugador de Ruy López-Tívoli per la seva manera ràpida de jugar. Els resultats van ser: García Orús i Juan Sola: 22 guanyades. Albareda: 21 guanyades i 1 taules. Ribera i Llorens: 21 guanyades i 1 perduda. Aquestes simultànies no haurien tingut la rellevància que van tenir de no haver estat per les projeccions que es van realitzar de les mateixes. Projeccions i documentals que van ser possibles gràcies a l'Ambaixada Americana i per mediació de l'alcalde de La Pobla, Salvador Palomera i de Josep Pons, propietaris del cinema Casal. Evidentment, aquests posaven la maquinària i els treballs de projecció, realitzats per Josep Pons Trafí, que va estar durant tot el torneig a disposició permanent. Aquestes projeccions es realitzaven a les terrasses, davant del bar on es feien les simultànies. La manca de televisió en aquells temps ajudava a que la gent sortís al carrer i més en aquell agost que la calor sufocava. En els següents tornejos ja es projectaven pel·lícules de llarg metratge, que venien a ser les mateixes que es donaven en el cinema Casal. Tant Palomera com Pons, que eren els socis fundadors, les oferien gratuïtament, així els escaquistes també tenien els seus moments de relax.